A banda de l’acuradíssima reconstrucció d’època –de principis dels 50 a finals dels 70-, aquesta producció destaca sobretot per la immensa interpretació que ofereix l’australià Geoffrey Rush, que aconsegueix no només una semblança física increïble amb els diferents looks de Peter Sellers en el decurs de la seva vida –magnífic treball dels responsables de maquillatge- sinó que es transforma completament en l’actor anglès a nivell gestual i vocal. Imitar-lo no és una comesa fàcil, ja que aquest còmic tenia una capacitat inaudita per reproduir els accents més diversos. Els qui hagin vist mai, per exemple, La festa (The party, 1968) en versió original estaran d’acord que l’accent hindú aconseguit per Sellers és totalment versemblant. Rush aconsegueix, doncs, el prodigi d’imitar l’actor anglès quan interpretava personatges com ara el Dr. Strangelove o Mr. Chance, i quasi arribem a dubtar si no és l’autèntic Sellers qui estem veient a la pantalla. Només pel treball de Rush, Digues-me Peter ja mereix el respecte de tot cinèfil, però per ser justos cal valorar també l’encert de la resta del repartiment, en particular d’Emily Watson, que interpreta la primera esposa de Sellers, de Charlize Theron, que fa de Britt Ekland, i de John Lithgow, que encarna un convincent Blake Edwards.

Com a punts febles, en canvi, ens trobem amb el recurs forçat que Rush/Sellers, disfressat de diferents personatges clau de la història –sa mare, son pare, la seva primera dona, etc.- s’adreci a la càmera per explicitar a l’espectador les seves crisis. Igualment, es pot titllar d’excessivament parcial l’aproximació a la complexa psique de Sellers ja que delata un interès sospitós per mostrar que era tot el contrari del que aparentava ser a la pantalla. Es cert que el propi actor afirmava que la seva capacitat camaleònica era deguda a la seva manca de personalitat, però d’aquí a presentar-lo com un desequilibrat, insegur i sàdic, hi ha un abisme. Aquest allunyament de la glorificació dels vells biopics per caure en la demolició del personatge biografiat és una pràctica poc honesta, sobretot quan ja no és entre nosaltres per defensar-se. Tanmateix, detalls com la perfecta integració d’escenes de la filmografia de Sellers en l’acció o la idea de prendre la figura paterna com a inspiració per al personatge de Mr. Chance -paper que sempre havia somniat interpretar- són elements que dignifiquen el film i ens fan oblidar les seves relliscades sensacionalistes.