Fràgils
Enric Monné
 Anglaterra
plujosa fotografiada en tons freds, enquadraments emfàtics i
moviments de càmera manieristes. Música suggerent esquitxada
de sons exacerbats. Darrers dies d’un vetust hospital infantil
amb planta clausurada. Rumors de presència del més enllà. Metge
escèptic. Infermera voluntariosa amb passat fosc. Secundari
simpàtic que morirà a mitja pel·lícula... Teniu ja prou tòpics?
Si continueu endavant amb el visionat, us prevenim que trobareu
encara alguns ingredients més tan de manual i tan gastats que,
involuntàriament, fan riure. Ara bé, si el que busqueu és alguna
sorpresa que transcendeixi el mer ensurt efectista, un sol moment
inspirat que diferenciï aquest film de centenars de productes
similars, premeu ja l’stop del vostre reproductor de DVD.
Fràgils, Jaume Balagueró mostra de nou en què consisteix el seu cinema:
una molt hàbil utilització dels ressorts tècnics propis del
gènere de terror combinada amb la narració d’un argument inintel·ligible
i inconsistent, interpretat amb professionalitat per un solvent
repartiment. El que va suposar una novetat a casa nostra amb
la prou digna Els sense
nom (1999), ha anat esdevenint una norma sense inspiració,
reiterativa de llocs comuns, tot plegat agreujat per la forçada
internacionalització que imposa el grup Filmax a les produccions
que veuen la llum sota els seus auspicis i que acaba generant
films apàtrides que no convencen ni a casa nostra ni al món
anglosaxó.
 Balagueró
no és Amenábar ni Shyamalan, tot i que alguns etiquetadors
l’hi hagin comparat perquè treballa el mateix gènere. Ja al
seu següent film fantàstic, Darkness
(2002), el realitzador lleidatà va evidenciar que tot en ell
era pura forma i artifici, i aquesta darrera producció no desmenteix
precisament la tendència sinó que la confirma.
Fràgils no va més enllà del que és una rutinària producció
de poca volada, destinada al mercat de parla anglesa, llengua
en la qual s’ha rodat originalment. L’única diferència és que
s’ha finançat i filmat –en part- a Catalunya i, per aquest motiu,
té versió catalana d’àudio pagada amb diner públic. A part de
l’al·licient per als mitòmans que va significar veure passejar
pels carrers de Barcelona la protagonista d’Ally McBeal, Calista
Flockhart, i el seu company del moment, Harrison Ford, el rodatge
d’aquest film poc més ha aportat al panorama cinematogràfic
del país. Un dubte, però, ha d’inquietar-nos molt més que aquesta
pretesa pel·lícula de por: ¿com un dels autors teatrals més
imaginatius del país, Jordi Galceran, artífex de paradigmes
d’equilibri entre qualitat i comercialitat com Paraules encadenades i El mètode
Gronhölm, ha pogut perpetrar un guió que fa envermellir
de vergonya aliena i no amagar-se’n?
|
