Inseparables
Enric
Monné
 François
Truffaut, a principis dels vuitanta, afirmava: “No m’agradaria
veure un film per primer cop en vídeo o a la televisió.
Els films es veuen primer a la sala de cinema. La diferència
entre cinema i vídeo és la mateixa que hi ha
entre llegir un llibre i consultar-lo”. I afegia: “Tenir
un film en vídeo me’n dóna un coneixement
molt més íntim”. El malaurat director
francès no va ser a temps de conèixer el DVD
i les seves espectaculars possibilitats per als cinèfils,
però les seves asseveracions són potser encara
més vàlides per al suport digital. Si més
no, quan la consulta a què ell es referia s’aplica
als bons films, a aquells que estan farcits de detalls, com
el que ocupa aquesta crònica.
Per a molts, entre els que m’incloc, Inseparables (Dead
Ringers, 1988) és la millor obra del notable director
canadenc David Cronenberg i les seves qualitats queden paleses
en reveure-la avui, 18 anys després de la seva estrena,
en la intimitat del domicili on encara adquireix proporcions
més torbadores. Val a dir que el format domèstic
que corre des de fa uns anys pel nostre país, editat
per Filmax, no és cap meravella. L’única
cosa excepcional –tot i que hauria de ser normal- és
que inclou el doblatge en català, però no conté
ni un trist bonus per acontentar la cinefília.
 L’argument
d’Inseparables, per aquells que no el coneguin,
es podria resumir en un triangle amorós letal. Un tòpic,
em direu. D’acord, però si afegim que el triangle
està integrat per una actriu en hores baixes –també
tòpic- i per dos germans bessons ginecòlegs,
la cosa ja s’anima. Els germans Mantle, dues eminències,
tenen el malsà costum de compartir les seves conquestes,
tant si són científiques com sentimentals. Un
germà té un rol molt més dominat que
no pas l’altre en tots els aspectes de la vida, però
paradoxalment serà el feble qui, en enamorar-se de
l’actriu, farà trontollar la relació entre
els dos bessons amb conseqüències tràgiques.
De fet, el títol original anglès ja ens dóna
pistes per entendre el que el film ens exposarà: un
dead ringer, en argot, és algú que s’assembla
molt a una altra persona, algú calcat a un altre...
però que no l’és. Aquí rau la clau
del film: els dos bessons només comparteixen aparença
física i un íntim coneixement de l’altre,
elements que combinats són fatals per a ells mateixos,
especialment quan actuen cadascun per la seva banda per satisfer
els seus desitjos. L’aparença física dels
bessons no és altra que la de Jeremy Irons que ens
brinda DUES interpretacions que excel·leixen per la
seva versemblança i profunditat. L’actor anglès,
una mica encasellat des d’aquest paper en els rols retorçats,
aconsegueix fer-nos creure que realment estem veient a la
pantalla dues persones distintes: primer, servint la diferència
de manera matisada, gràcies a la gestualitat i les
inflexions de veu –impagable, en la seva versió
original; després, i a mesura que avança l’acció,
exagerant els trets de caràcter que separen els bessons,
perfilant l’abisme d’insània en què
l’un arrossega l’altre en un intent desesperat
i inútil de mantenir la simbiosi inicial.
El contrapunt a aquest doble paper l’aporta l’actriu
quebequesa Geneviève Bujold, que ja va demostrar la
seva bona disposició per a històries tèrboles
i malsanes a films com Obsessió, (Obsession,
1976) i A la corda fluixa (Tightrope, 1984).
 Inseparables
es pot considerar un thriller psicològic però
està filmada com una pel·lícula de ciència
ficció. Contribueixen a atorgar-li aquest clima l’abundància
d’escenes rodades en ambients clínics, l’asèptica
decoració del domicili dels protagonistes i la fredor
dels cels plúmbics de Toronto. Es sabut que Cronenberg,
que té formació científica, té
predilecció per les patologies com a element creador
de terror. Un terror interior, que és el més
temible de tots perquè no en podem fugir. De fet, tot
és interior en aquest film: les localitzacions, l’obsessió
per l’úter malformat de l’amant dels protagonistes,
llur regressió a la infantesa com a única via
d’escapatòria,... Tot plegat, l’exposició
d’un malson que no es contenta amb explotar les quotes
de morbo que en farien un film estrictament comercial. L’aproximació
de Cronenberg a la història dels bessons connecta amb
les pors i desitjos més recòndits de la nostra
psique i ens evidencia com és de fina la línia
que separa el seny de la follia. Una gran pel·lícula,
a consumir sense moderació.
|