L’esquer que duu els espectadors a la sala de cinema és quasi sempre un nom propi. Durant dècades, aquest nom ha estat el dels actors protagonistes. Tanmateix, des de fa alguns anys, s’ha generat un star system de realitzadors que, especialment en l’anomenat cinema d’autor, ha arrabassat als professionals de la interpretació el seu monopoli d’atracció. En alguns casos excepcionals, també el productor aconsegueix ser el motiu de la tria. Però, en el que ara ens ocupa, l’autèntica i indiscutible estrella és el guionista.

Francis Veber (1952) ha aconseguit que mitja França –i també bona part d’Europa i dels Estats Units- faci cua per veure pel·lícules seves, prescindint del càsting i del director de torn (que sovint és ell mateix), buscant allò que dóna El sopar dels idiotes, paradigma del seu cinema: hora i escaig de pura diversió. Ni més. Ni menys.

L’obra de teatre homònima en què es basa el film era ja ben coneguda pels aficionats catalans al bon teatre comercial, ja que Paco Mir va posar en escena una divertida adaptació que interpretaven Ricard Borràs i Lluís Marco. Tot un èxit a la cartellera barcelonina que venia precedit per una acollida sense precedents a París. Una indústria cinematogràfica nacional mínimament consolidada permet, de manera natural, el pas dels escenaris als platós, i no com ha succeït amb El mètode Gronhölm, en què el raquític cinema català no ha sabut rendibilitzar la tirada popular de l’obra i s’ha acabat realitzant fora de Catalunya amb capital argentí i espanyol. Si a Europa parlem d’indústria cinematogràfica, no podem pensar en una altra que no sigui la francesa. Així, no és d’estranyar que, fets els retocs oportuns, Le dîner des cons, esdevingués, cinc anys després d’arrasar als teatres, un film d’èxit, tot mantenint el mateix equip artístic i amb Veber controlant l’operació.

El sopar dels idiotes cinematogràfic és una màquina de precisió perfectament greixada per generar gags amb un sentit del tempo envejable, servits amb excel·lència interpretativa pel duo Lhermitte – Villeret, actors de provada eficiència còmica. La moral del film és, certament, més vella que anar a peu, ja que es basa en el gastadíssim esquema del caçador caçat: un paio que es creu molt espavilat vol riure a costa d’un suposat idiota. Però com que el concepte idiotesa és relatiu, la franquesa i simplicitat del curt de gambals desqualifiquen el pretesament llest, que queda retratat com un fracassat a nivell humà. Però això és el de menys: el que compta realment és la quantitat de situacions hilarants i d’embolics que provoca el tarannà maldestre i malastruc de François Pignon, el rei indiscutible de la funció. Aquest personatge és una icona en la producció teatral i cinematogràfica de Veber, que l’ha requerit en sis ocasions des que va debutar el 1973 a L’emmerdeur, (cinta coneguda aquí com El embrollón) amb els trets de... Jacques Brel. Aquest film és la base de la pitjor i última pel·lícula de la carrera de Billy Wilder –Aquí un amigo (Buddy, buddy, 1981)- i de la darrera obra, fins la data, interpretada pel duo Joan Pera - Paco Morán –Matar al presidente-. Des d’aleshores, el Pignon cinematogràfic francès s’ha materialitzat també en els cossos de Pierre Richard (en dues ocasions), Gad Elmaleh, Daniel Auteil i François Villeret. Aquests dos darrers actors són els que n’han tret el millor partit còmic, ja que el desaparegut Villeret va ser recompensat amb un Cèsar i Auteil, actor habitualment seriós, va protagonitzar la seva millor comèdia, Salir del armario (Le placcard, 2001).

L’elogi a la senzillesa que, en el fons, és El sopar dels idiotes té moments divertidíssims, tots ells derivats dels intents infructuosos de Pignon per ajudar aquell que considera amic seu, el mesquí i cregut Pierre Brochant. Són memorables escenes com aquella en què l’entranyable idiota es fa passar per un productor belga –imprescindible d’escoltar en versió original- o aquella altra on esdevé còmplice d’enganyar un inspector d’hisenda.
Aquesta versió catalana –que aprofita l’estimable doblatge de Televisió de Catalunya- ens arriba tard, ja que el film s’havia comercialitzat anys enrere amb la insensibilitat centralista de costum. Benvingut sigui, de totes maneres, ara, aquest títol imprescindible per constatar que a França no tot és cinema d’autor i que la comèdia no va desaparèixer amb Louis de Funès.