La teva vida
en 65’
Enric Monné
 La
síndrome de Peter Pan tractada en clau de comèdia
és un tema que sovinteja en moltes produccions cinematogràfiques
des dels anys 60. Pensem, per citar-ne alguns exemples, en
el personatge d’Antoine Doinel, en els antiherois de
Woody Allen o, més recentment, en els protagonistes
de Quatre bodes i un funeral (Four Weddings and a Funeral,
1996) o L’últim petó (L’ultimo baccio
2001). L’èxit d’aquest tipus d’històries
rau en el filó de gags que obre aquesta voluntat de
no esdevenir mai adult i en la relativa facilitat per connectar
amb un bon gruix de l’audiència gràcies
al mecanisme d’identificació. La teva vida en
65’, darrer film de Maria Ripoll, s’inscriu en
aquest corrent i l’explota amb èxit tot mostrant-nos
uns joves barcelonins desorientats, sense fites i que es refugien
en un comportament infantiloide com a via per anar tirant
i evadir el compromís amb la vida.
La teva vida en 65’ és, més que res, un
film de guió inspirat -que no vol dir rodó-
concebut per Albert Espinosa a partir de la seva peça
de teatre homònima. El jove dramaturg i director barceloní
ja va fer-se un nom amb Los pelones, història que Antonio
Mercero va portar al cinema com a Planta 4ª (2003), i
ara està rodant el seu primer film com a realitzador,
també a partir d’un text propi: No me pidas que
te bese porque te besaré. Estem, per tant, davant d’un
cineasta en sentit ampli a tenir en compte.
Durant la seva adolescència, Espinosa va tenir la mort
molt a prop i la desmitificació humorística
d’aquesta figura és, fins ara, l’eix central
de la seva dramatúrgia. La història de La teva
vida en 65’ parteix d’un equívoc relacionat
amb un decés: tres amics postadolescents es troben
rutinàriament per anar a fer una paella i veure el
Barça, com cada diumenge. Mentre n’esperen un
d’ells, descobreixen a les necrològiques que
un excompany d’escola, l’Albert Castillo, ha mort.
Una vegada al tanatori, s’adonen que es tracta d’una
desafortunada coincidència de noms però, després
d’haver conegut la germana i l’expromesa del difunt,
són incapaços de confessar la veritat; el protagonista,
en Dani, perquè és víctima sobtada de
l’amour fou, i els seus amics, per estricta covardia.
Aquest malentès comportarà un seguit de situacions
de comèdia –algunes, hilarants- que, tanmateix,
desembocarà en tragèdia.
El film comença amb una mena de pròleg en què
en Dani, palplantat davant d’una rentadora en moviment,
extreu del funcionament d’aquest electrodomèstic
autèntics axiomes vitals que són la clau per
interpretar tot el que passarà en la resta de metratge.
La idea de filosofar a partir de la més absoluta quotidianitat
és original i, d’entrada, té gràcia.
Llàstima que al llarg del film s’abusi d’aquest
recurs i els diàlegs, en un intent un xic forçat
per ser brillants, estiguin excessivament trufats de sentències
i aforismes extrets de les coses més prosaiques, com
per exemple de la cançó “Por qué
te vas”.
 Un
altre punt en què el guió esdevé rebuscat
és en la reiteració de coincidències
que, a més, van en detriment de la versemblança:
tot queda massa lligat, tots els personatges tenen el seu
lloc en aquest puzle de connotacions fatalistes que els ha
posat en relació. Si bé són plausibles
les afinitats de caràcter entre el finat Albert Castillo
i en Dani, que justifiquen la història d’amor
amb sa germana, en canvi, costen molt de creure altres propostes
del guió com ara l’entramat de relacions sentimentals
que han compartit tots dos personatges o la trobada final
amb l’autèntic company que tots creien mort.
Albert Espinosa introdueix a la trama un gir de cent vuitanta
graus que malauradament ve massa anunciat pel preciosisme
d’un guió que aigualeix l’efecte sorpresa
pretès. No només les constants similituds entre
en Dani i l’Albert Castillo delaten que tindran el mateix
final, sinó que la frase promocional del film (“I
si fossis tan feliç que no valgués la pena buscar
més?”) desvetlla ja la resolució de la
història. Val a dir, però, que el suïcidi
d’en Dani és un revulsiu, no per anunciat menys
impactant, que capgira l’aire de comèdia romàntica
del film i el transforma en una tragèdia. El personatge
central de La teva vida en 65’ és un immadur,
està obsessionat per la mort sobtada de son pare (que
va “morir de vell”) i s’evidencia incapaç
de mantenir relacions de parella duradores. Però, comptat
i debatut, no té més problemes que la majoria
dels seus contemporanis, no té motius suficients per
suïcidar-se, per “morir de jove” (brillant
definició de la mort inútil i injustificable)
tot just quan ha assolit la seva relació amorosa més
plena. Pretendre que als 23 anys ja s’ha arribat a dalt
de tot, que tot el que queda ja és costa avall, es
fa difícil d’assumir. I és que Espinosa
aconsegueix que ens demanem per què la mort irromp
inexplicablement quan som més feliços, quan
vivim una comèdia.
 La
realitzadora Maria Ripoll ha sabut imprimir al film un caire
semidocumental que li escau d’allò més,
mantenint un bon ritme narratiu i defugint les localitzacions
en una Barcelona “de postal”. La frescor dels
personatges els fa creïbles i el càsting, quasi
tot català, és més que encertat. El tàndem
d’actors Marc Rodríguez i Oriol Vila (aquest
darrer, molt divertit) funciona com a contrapunt humorístic
a la major gravetat del personatge principal, interpretat
potser amb massa fredor per Javier Pereira. En canvi, l’etèria
Tamara Arias està molt bé en el seu paper de
germana i amant, respectivament, de dos nois que se senten
més seduïts per la mort que per la vida.
Val a dir que la versió catalana aconsegueix fer-nos
oblidar que es tracta d’un doblatge ja que s’ha
tingut la bona pensada de convocar els propis actors catalanoparlants
perquè es reinterpretessin en la nostra llengua. En
el cas dels actors castellanoparlants, també s’ha
optat per evitar recórrer a professionals de la veu,
ja que les seves diccions perfectes i reconeixibles haurien
restat espontaneïtat al producte. Especial atenció
mereix l’excel·lent treball de Pau Roca en el
paper protagonista.
Una queixa a aquesta versió catalana, per acabar, adreçada
a qui correspongui: seria normal que els títols de
crèdit d’un film en català fossin també
en aquesta llengua i que, per respecte als professionals del
doblatge, s’esmentessin el seus noms. Massa sovint es
té la impressió que algunes pel·lícules
rodades a Catalunya s’estrenen en català, sense
convicció i a quatre sales mal comptades, tan sols
per aconseguir algun ajut econòmic. No deixem, però,
que l’anormalitat del país ens esguerri gaudir
d’un film que està bastant per damunt de la mitjana
de les nostres produccions.
|