Casino Royale
Judith
El semblant sec i la mirada gèlida de Daniel Craig desvetlla la voluntat
de reinvenció del nou episodi de la saga de James Bond. Casino Royale és
una pel·lícula més crua, més descarnada i més realista. Tant, que
aconsegueix fer anyorar els malabarismes i la pirotècnia visual dels
darrers títols protagonitzats per Pierce Brosnan. En aquest procés de
depuració els guionistes s’han carregat fins i tot el personatge de Q i
la seva parafernàlia per a superagents secrets.
Ara la tecnologia que fa
servir James Bond és més real que mai: ordinadors portàtils, mòbils de
darrera generació, GPS i altres artil·lugis que sortint del cinema es
poden adquirir, a preus gens mòdics, a la botiga de la cantonada.
Els responsables d’aquesta revisió de Casino Royale –la primera novel·la
d’Ian Fleming sobre 007 ja compta amb una adaptació paròdica de l’any
67- s’han recolzat en noms de prestigi per legitimar la seva proposta.
 La presència del guionista Paul Haggis en els títols de crèdit revesteix
d’una pressumpta qualitat autoral una pel·lícula que realment sorprèn
pel seu gir al realisme, amb unes escenes d'acció molt físiques i una
excessiva cruesa en els assassinats.
És possible que aquest gir respongui en part a un intent de fugir de
l'esteticisme orientalitzant que s'està deixant notar cada vegada més al
cinema d'acció hollywoodenc i a un afany de diferenciar, amb un cop de
puny a la taula, una saga de llarga tradició i notable personalitat
pròpia. Però en tot aquest procés de depuració no acaba de quedar clara
la finalitat de fer de James Bond un personatge tan de carn i ossos i
tan poca moralitat. Sense l'habitual encant que les dissimula, les
ambigüetats del personatge el decanten cap a un costat fosc absolutament
inquietant. |