El film, que reclama el·lipsis a cada seqüència (dilatades per crear una falsa sensació de transcendència) , no renuncia als personatges ni a les referències històriques del llibre, però tampoc no troba una fórmula eficaç per dotar-les de lògica narrativa i per fer-les versemblants i entenedores, sobretot per aquells no han llegit la novel·la. Així s'allarga inútilment el metratge i augmenta la confusió argumental. Les pistes i les intrigues se succeeixen per casualitat, sense respectar el principi de causa-efecte. La trama cau en culs de sac continus dels quals només es pot sortir amb trampes i girs de guió, decisions narratives que no fan més que embolicar la troca. Reconstruir la trama resulta impossible, ja que l’argument que porta a descobrir l’últim esglaó del llinatge reial iniciat per Jesucrist i Maria Magdalena deixa al seu pas una llarga col·lecció de caps per lligar.

Tampoc Tom Hanks, ni principalment Audrey Tatou, semblen haver-se cregut els seus papers, i contribueixen així al to fred i postís del film. Només Ian McKellen (tot i que interpreta el paper més fals i enganyós del film) i Paul Bettany presenten símptomes d’haver construit mínimament els seus respectius personatges. Ron Howard, director funcional però amb molt poca personalitat, no és capaç de resoldre el desastre narratiu d'un guió que fa aigües per tot arreu, ni tampoc troba una estètica suggeridora per a un film que només apunta maneres en alguns dels nombrosos flashbacks que puntejen -i emboliquen- l'acció.

El recursos digitals per explicar símbols i codis resulten també visualment força discutibles, amb alguns trucs dignes de Power Point que només posen de manifest les limitacions del guió per fer-se entenedor. I per a una millor ocasió queda el debat sobre l’enfadós tuf de conservadorisme que desprèn el conjunt d’aquesta història.