La
guerra dels mons
Judith
 No
costa gaire trobar un paral·lelisme entre la invasió
extraterrestre que mostra Steven Spielberg en la seva versió
de La guerra dels mons i els atacs terroristes que han afectat
els Estats Units. De fet, la versió cinematogràfica
anterior de la novel·la d’H. G. Wells ja va servir,
en el seu moment (1953), per parlar de l’amenaça
comunista en plena guerra freda, així que en aquest sentit
Spielberg només s’ha limitat a adaptar-se als temps
que corren.
El que costa més, en aquesta nova versió, és
llegir entre línies el missatge que vol donar Spielberg.
Amb extrema prudència, esquiva les situacions polèmiques
amb curiosos equilibris que despisten sobre l’autèntica
ideologia del film. El director sembla poc interessat en els
discursos polítics i prefereix parlar de les persones
i de la seva fragilitat, i per això pesa tant, argumentalment,
l’evolució del personatge de Tom Cruise, que no
es presenta com a heroi de la causa en cap moment. En lloc de
salvar la humanitat, aquest personatge intenta salvar-se a si
mateix i per això el film és, en realitat, una
fugida contínua.
A La guerra de los mundos, a més, Spielberg fa gala d’allò
que millor sap fer: dirigir seqüències d’acció
que deixin l’espectador clavat al seient. Potser per això,
massa preocupat en els efectes especials, ha descuidat alguns
detalls de l’argument que resten credibilitat a la pel·lícula.
Però això no sembla importar-li, perquè
de fet, la invasió extraterrestre i les reflexions sobre
la fragilitat humana només són una excusa per
arribar al moment en què torni a fer un ensucrat al·legat
de la institució familiar i la seva unitat. |