En aquestes quatre paraules, però també en els silencis i els rostres, d’alguna manera Serra capta l’essència dels dos caràcters contraposats, i que representen el seny i la rauxa, la necessitat d’un ordre i el desig de llibertat absoluta que mou cadascún dels dos protagonistes principals. Només la imatge d’uns presos encadenats, plena de simbolismes, i l’aparició furtiva del cantant Albert Pla, que aconsegueix estirar-li a Sancho un parell de records difusos d’aventures passades, trenquen la fascinant monotonia d’aquest film.

Misteriosa, atàvica, íntima, fins i tot surrealista i abstracta són els adjectius que més s’aproximen a les sensacions que provoca Honor de cavalleria a l’espectador que es deixi emportar per la valenta proposta d’Albert Serra. No resulta gens fàcil, perquè es tracta d’un film auster, lent i feixuc, i potser reiteratiu en algunes de les seves idees. Però la bellesa dels paisatges campestres, la buscada lletjor d’un Quixot i un Sancho de faccions ben catalanes i la poètica que es desprèn de tot el conjunt deixa en la memòria el pòsit de les obres més agossarades.