Indiana
Jones i el Quart Mil·leni
Judith
 La
primera pregunta que sorgeix després de veure aquesta
esperada quarta part en les aventures de l’arqueòleg
Indiana Jones és si era necessària una pel·lícula
que, vint anys després, no és més que un
afegit postís a una saga nascuda abans de l’eclosió
de l’era digital. Els espectadors que durant els anys
vuitanta van mitificar les aventures del famós arqueòleg
el veuen ara convertit en una paròdia que més
aviat sembla feta a remolc dels gustos dels nous públics
que ara gaudeixen amb Piratas del Caribe o La mòmia -paradoxalment
filles d’Indiana Jones-, però que també
s’han educat cinematogràficament amb Matrix i sota
la influència del cine d’acció oriental.
És per això que aquest Indiana Jones sexagenari
no acaba de trobar el seu públic ni entre els nostàlgics
ni en les noves generacions, a les quals sembla que Spielberg
ha volgut dirigir-se també amb aquest incomprensible
gir cap a la cosa misteriosa i sobrenatural, amb aparicions
extraterrestres ridícules i totalment allunyades a
la recordada Encuentros en la tercera fase, i que més
aviat converteixen la pel·lícula en una edició
de luxe de Cuarto Milenio.
 S’ha
de reconèixer, tot i això, que Spielberg és
Spielberg en les coses dolentes i en les bones, i a la pel·lícula
no se li pot negar la capacitat d’entreteniment i el
sentit de l’espectacle que ha caracteritzat el cinema
d'aquest Peter Pan de Hollywood. Però el director,
després de vint anys i de films com La lista d’Schindler
o Munich, hauria de ser conscient que de vegades, val més
la pena deixar el passat enrere i provar de mirar endavant.
|