Oliver
Twist
Judith
 La
versió que Roman Polanski signa del clàssic de
Charles Dickens Oliver Twist funciona més com a aproximació
d’un dels títols cabdals de la literatura juvenil
als nous públics que no pas com una interpretació
crítica de la obra. Polanski no busca noves lectures
de la novel·la sinó que la trasllada obedientment,
fent gala d’un classicisme narratiu que queda d’alguna
manera justificat per l’origen literari de la història,
i apostant per una posada en escena que s’inspirada en
les il·lustracions clàssiques de l’època.
En aquest sentit, el director d’El Pianista demostra que
l’experiència és un grau i que, això
no se li pot negar, sap dirigir actors, sap fer moure els extres,
sap com enquadrar, sap com muntar, sap posar la música
i sap aconseguir que una història vagi en continu crescendo.
A favor de Polanski també s’ha de dir que sap treure
partit dels nens -que sempre són complicats de dirigir-,
i sobretot, que sap esquivar la llàgrima fàcil
a la que tant convida l’obra de Dickens.
Però també s’ha de lamentar que el director
que va commocionar amb films com Repulsión i La semilla
del diablo hagi renunciat de forma tant evident a la seva emprempta
d’autor. Oliver Twist és una obra impecable, però
massa impersonal. Cal rebuscar molt en els petits detalls, com
ara la grotesca lletjor dels personatges (com el Fagin de Ben
Kingsley) o alguns apunts més «truculents»
(la sang en la mort de la jove Nancy, per exemple) per reconèixer
la seva mà. En aquest sentit Polanski no trascendeix
ni fa història, però el seu film dóna l’oportunitat
per gaudir d’un tipus de cinema que, per correcció
i classicisme, ja no es fa. |