Will Smith aconsegueix la seva segona candidatura a l'Oscar per una realment notable interpretació a En busca de la felicidad, un melodrama de línies convencionals i bona factura que té en la interpretació del seu protagonista el seu principal actiu.

En la seva primera incursió al cinema de Hollywood, el director italià Gabrielle Muccino (responsable de l’exitosa El último beso) no sembla haver-se deixat endur per l'ensucrament i l'amanerament habitual en aquest tipus de productes oscaritzables, i aconsegueix mantenir una certa sobrietat fins i tot en les inevitables seqüències de mocador. També s'agraeix que Will Smith hagi sabut deixar de banda el seu rol de simpàtic i bromista i aconsegueixi construir un personatge entranyable per a l'espectador sense acudits, afectacions i histrionisme. L’actor ha pogut recolzar-se en un inesperat aliat, el seu fill de cinc anys que s’estrena davant les càmeres amb una seguretat sorprenent.

Com tantes altres, aquesta pel·lícula suporta el pesat llast del «basat en fets reals», condició que obliga a deixar de banda els defectes del personatge i ressaltar-ne les virtuts. És obvi també que En busca de la felicidad no té cap intenció crítica ni de denúncia social, però tot i això s’agraeix l’intent de Muccino de retratar el revers de l’opulenta era Reagan. Ho fa mostrant les dificultats econòmiques del personatge però, sobretot, contraposant una impactant imatge de centenars d’indigents fent cua davant un alberg a la del moviment nerviós dels brokers, viva estampa del triomf del capitalisme.

Judith Vives | Blog: espaiisidor.blogspot.com