L'actriu de seductors llavis, però, no sembla tan dotada per la comèdia com pels papers de dona fatal: la seva interpretació d'una jove estudiant de periodisme amb una exclussiva entre les seves mans resulta histriònica i postissa. La manca de química amb un hieràtic i inexpressiu Hugh Jackman tampoc ajuda a fer massa creïbles aquests personatges i, per extensió, la rocambolesca i superficial històrica d'amors i crims que relata Scoop. Però no importa massa ja que Allen tampoc sembla agafar-se la història massa seriosament. Tot i alguns encerts com la barca de Caronte on hi viatja una mort divertidament "bergmaniana", en general el film no abandona mai el to d'entreteniment tontet i resulta en conjunt força oblidable.

Woody Allen es reserva en aquesta ocasió un simpàtic paper de mag il·lusionista -cita Felliniana- que li permet desplegar tot un repertori d'infalibles acudits "allenians" que són el més celebrat de la pel·lícula. Però els acudits serveixen, al capdavall, per distreure l'atenció d'un guió fluix com pocs en la filmografia de Woody Allen. Ningú posa en dubte el talent, el sentit de l'humor i la capacitat d'entertainer del neuròtic director de Manhattan, però després de veure Scoop, un es queda amb el dubte de si, a banda de despertar somriures amb els seus trucs d'il·lusionista, encara li queda realment alguna cosa nova per dir.