 El dia de les eleccions a la presidència d’Estats Units, l’hotel Ambassador és ple de gent que espera l’arribada del senador Bobby Kennedy per anunciar la seva victòria. Clients, empleats, cuiners, ex-treballadors, assessors de la campanya electoral, periodistes, artistes, etc. cadascú amb la seva història personal i els seus problemes. A la nit, tots esperen reunir-se a la sala d’actes de l’hotel per rebre a Bobby Kennedy.
Interessant pel·lícula dedicada a explicar les últimes hores de vida de Bobby Kennedy des de diversos punts de vista excepte el seu. Un relat que sembla simple un cop l’acabes de veure, però que en realitat amaga molta complexitat darrere, sobretot pel q fa al laboriós muntatge que al final aconsegueix cohesionar les numeroses histories. S’ha d’avisar que no ens podem guiar gens pel títol de la peli, no és un biopic i el protagonista no és el q dóna títol a la peli, simplement és l’element comú que unia a tota la gent q era en aquell lloc i en aquell moment quan el senador va ser assassinat.
El tema de la peli no és altre que un retrat de la vida americana a finals dels anys 60, format per diferents trossets que mica en mica van formant un gran puzzle en el què hi caben aspectes de tota mena: la moda, el racisme, Vietnam, la Guerra Freda, la immigració, la política, la nostàlgia i molts més. Tot plegat es converteix en un compte enrere cap a un final realment xocant. El repartiment és de luxe i les històries molt ben trobades; no és una peli brillant, però tampoc mereixa passar tan desapercebuda com ho va fer.
Com tota peli d’aquest estil, l’inici pot impacientar a més d’un per això de que passem d’una història a una altra que aparentment no té res a veure, però no és més que una presentació (perfectament sintetitzada) de tots i cada un dels protagonistes de la peli. Cada història té el seu encant, de la més humorística a la més dramàtica, i no tens la sensació que cap d’elles sobri en la peli. No obstant, també hi ha coses a retreure, com per exemple la dubtosa habilitat amb què s’introdueixen imatges documentals del propi Bobby, especialment al final, quan es volen combinar imatges reals amb les de la peli. Un altre aspecte és q m’ha semblat una peli poc cinematogràfica.
Passaria perfectament com una superproducció televisiva, com aquelles minisèries de tres capítols q tan de moda estan a USA. En fi, com q jo l’he vist a la tele, ja és això.
Martí Aragonès | Blog: maconfidential.com |