Aquesta història de la noia estimbada de la nova generació, que torna a casa, a Nova Orleans, i s'hi troba dos antics amics de la mare, un professor de literatura i el seu ajudant, alcoholitzats i per alguna raó allunyats del seu món universitari, s'ambienta al vell sud nord-americà deixat de la mà de Déu, refugi de marginats i perdedors, univers a part, com situat fora del temps. Els rostres de ressaca permanent que hi aporten el masegat i força obès Travolta i l'actor més jove que interpreta el paper de l'ajudant, és com si suressin en l'aire càlid i humit que banya permanentment aquell paisatge de cases rònegues i d'andròmines amuntegades en terrenys erms i àrids. La banda sonora ens hi acaba d'ambientar, amb temes com Crawlin' Blues, de Willie King; Lonesome Blues, de Lonnie Pitchford; Early Every Morning, de Morris Holt, etc. És en aquest context, que es fa un esment reiterat a l'obra literària de Carson McCullers i particularment a El cor és un caçador solitari. I, tot aprofitant, que els dos personatges masculins són professors de literatura, se'ns hi regala un autèntic recital de citacions literàries.

La història que ens explica la pel·lícula és francament tremenda, de gruix humà important. Tot i que em temo que això és mèrit de l'obra literària original –que desconec–, Shainee Gabel, la directora, sap representar-la amb una gran complexitat de silencis, sobreentesos, complicitats, dominis interpersonals, dependències afectives, tensions generacionals i/o sexuals, etc. Ara bé, els moments d'alt voltatge dramàtic –de fet, quan es canten o es descobreixen les veritats–, els enllesteix o molt ràpidament –quan la noia les hi canta per primer cop a en Bobby (Travolta)– o amb massa voluntat explicativa –quan Lawson (l'ajudant), després de plantar-se, explica a la noia la tragèdia que els canvià la vida, a ell i a en Bobby– o amb massa convenció –el happy end...–.

Enfilar escenes no és construir una pel·lícula i, durant bona part del metratge, Shainee Gabel va amuntegant seqüències –en algun moment, com si il·lustrés documentalment el que és una ficció–, trenant l'argument, sense aconseguir un ritme prou escaient al cinema de ficció. A més, sembla mentida que es pugui permetre tants errors de raccord: n'hi ha a pilons!

Estem doncs, davant una típica opera prima –molta cosa per transmetre, amb un estil encara per madurar–, marcada per la tirada de la seva autora pel documental –el 1997 va codirigir Anthem, treball gravat en video amb què investigà sobre la seva pròpia generació i el somni americà–. Lluny de ser una bona pel·lícula, té el seu interés.