Al cap d’uns mesos, Szpilman va escriure les memòries de la seva experiència viscuda durant aquells sis anys. Publicades el 1946 amb el títol Mort d’una ciutat, però, les autoritats estalinistes les van prohibir de seguida. Mai més no s’havia tornat a editar el llibre, fins que Andrzej Szpilman aconseguí que l’obra del seu pare fos publicada a Alemanya, el 1998. Aquella edició va tenir un gran èxit i es començà a difondre arreu del món, amb innombrables traduccions. El febrer de 2002, l’editorial Empúries l’ha editat a casa nostra amb el títol El pianista del gueto de Varsòvia, en un volum que també conté extractes del diari del capità Wilm Hosenfeld –l’oficial alemany que salvà Szpilman i que morí en un camp de presoners de guerra d’Stalingrad, sense que el músic pogués fer res per estalviar-li les tortures ni per alliberar-lo. Al final del llibre, un emotiu epíleg del poeta i assagista Wolf Biermann glossa els testimonis del pianista i del capità de la Wehrmacht i en complementa les històries.

Wladyslaw Szpilman va morir el 6 de juliol de 2000, a l’edat de 88 anys. El maig de 2002, al Festival de Canes, el director polonès Roman Polanski va presentar al món El pianista, la seva adaptació cinematogràfica de les memòries d’ Szpilman. Una pel·lícula en què es fa patent la petja autobiogràfica del mateix Polanski: nascut a París el 18 d’agost de 1933, de pares polonesos, el cineasta va crèixer a Polònia i sobrevisqué al bombardeig de Varsòvia i al gueto de Cracòvia. Certament, no ens explica la seva pròpia història; però, en reconstruir l’odissea d’aquest músic, ha recreat els records del que va viure durant la infantesa –com ha reconegut públicament.

On es fa més evident la implicació personal de Polanski amb el relat d’Szpilman és amb el punt de vista des del qual se’ns narra els esdeveniments: el del protagonista, aquest jove pianista –encarnat a la pantalla per l’actor nord-americà Adrien Brody. Dels fets històrics, veiem bona part dels que Szpilman en va ser testimoni presencial; sentim a parlar d’alguns que ell tan sols va assabentar-se’n d’oïda i notem les sensacions que li produïen els que només podia intuir. Pràcticament, no se’ns mostra res que ell no hagués vist; ni se’ns fa sentir res que ell no hagués sentit. L’argument de la pel·lícula, en definitiva, és una crònica de l’holocaust narrada en primera persona. Sobretot, ens explica aquella vivència dels fets: de l’assetjament per part dels alemanys, en transmet la sensació de confinament progressiu i sistemàtic; de la reclusió al gueto, ens en fa compartir la claustrofòbica percepció d’empresonament i progressiva asfíxia; de la complexa realitat social dels jueus, en revela les paradoxes i contradiccions amb què es va trobant; dels crims sistemàtics dels nazis, en mostra l’arbitrarietat, que convertia la supervivència en un fet aleatori a mercè d’una mena d’atzar absolut; de la deportació massiva cap als camps d’extermini, visualitza l’evacuació del gueto, els trens de bestiar i mercaderies plens a vessar d’éssers humans, la separació de la família... Tot, a la pel·lícula, té el caire de document, de cosa viscuda: aquí és on hi ha el punt de trobada fort entre Polanski i el pianista.

La posada en escena és el millor d’aquest film. Polanski, en centrar la càmara en el protagonista, ens fa passar per alguns moments de cine bèl·lic força dinàmic; però, també, per llargues estones en què només veiem el pianista amagat, mentre ens assabentem que, a l’exterior, hi ha la revolta del gueto, les martingales dels especuladors, les execucions sumàries... El veterà director de títols com El cuchillo en el agua (Noz W Wodzie, 1962), Repulsión (1965) o La semilla del diablo (Rosemary’s Baby, 1968) juga magistralment amb els espais per on es mouen els personatges i amb el temps –d’un malson inacabable– en què transcórre la pel·lícula. Coherent, no converteix Szpilman en cap heroi –ni la pel·lícula canta cap mena d’èpica de la supervivència–. Respectuós amb el seu testimoniatge, li dóna el paper de fil conductor del relat i, sobretot, de reflex dels fets històrics. Un reflex, per cert, ric en matisos, perquè, sense melodrama, sense efectismes emocionals, reprodueix fets objectius, conflictes individuals i tragèdies quotidianes en aquelles circumstàncies excepcionals.

Tanmateix, El pianista no és una obra rodona. El seu principal problema rau ja en el fet que Polanski l’ha concebuda massa a l’americana: n’ha prioritzat, sobretot, la narrativa; l’ha filmada en anglès i ha donat el personatge principal a un actor novaiorquès. És a dir, els encerts de posada en escena els posa al servei més de narrar el cas que de l’expressió artística i els esforços de reconstrucció de l’època i dels indrets històrics –per cert, als estudis Babelsberg i en una antiga base militar a l’Alemanya Oriental– s’esvaeixen, en gran mesura, per culpa d’haver fet parlar anglès als polonesos. Finalment, Adrien Brody, intèrpret magnífic, no acaba de desempallegar-se del seu tarannà de noi d’ara mateix i grinyola un xic com a personatge culte centreeuropeu de mitjan de segle. També se li pot retreure alguna llicència en el guió i un final emfàticament lacrimògen, per bé que històricament cert.