Si dic que Ficció és de debò un pel·lícula, potser em prendreu per silet; ja que, òbviament, ho és, una pel·lícula. Però és que, en aquesta ocasió, no estem davant de cap il·lustració literària, ni de cap mena de teatre filmat. Aquí, els actors no són el suport i els emissors de frases escrites com per ser llegides, la càmera no és un simple artefacte enregistrador i passiu, el paisatge no fa tan sols de decorat, el temps no és només la dimensió en què s'encadena un reguitzell de seqüències per explicar coses i vinga més coses... No. A Ficció, les ratlles de diàleg són molt cinematogràfiques, prou breus, escaients als personatges i als moments, sense caure en l'emfàtica i carregosa explicació d'allò que els espectadors ja veiem i ja sabem. Els actors interioritzen absolutament el seu paper i confien del tot -i amb eficàcia- en l'eloqüència del gest subtil, de la mirada matisada, de la dicció tenyida per l'estat d'ànim. Les situacions que el guió estableix resulten sòlidament coherents amb el plantejament de la pel·lícula, com a modest i sentit blues d'emocions. L'el·lipsi cinematogràfica -elegant, fins i tot- ens estalvia explicacions sobreres, remarca fins a quin punt l'estat anímic dels personatges el priorita al simple relat d'una trobada d'amics. La posada en escena aposta per transmetre aquest boirós interior dels protagonistes...

Eduard Fernández broda el cul de sac existencial en què es troba el taciturn Àlex que incorpora. La seva mirada malaltissa, incerta i dubitativa, revela l'esperit turmentat d'aquest home tímid, que ni tan sols sap ben bé perquè ha perdut l'esma. La seva veu engolida, retreta, a vegades difícilment audible, d'arrencada esquerdada i aturada gairebé esmicolada, el caracteritza encara més que les poques paraules que diu. Potser pensarà que en fa un gra massa i tot, l'espectador català mal acostumat als doblatges, que perfumen i esmussen desmesuradament la dicció personal dels actors nord-americans (i d'on calgui); però, ho sento, la grandesa de les versions originals, és també la de gaudir d'aquesta riquesa implícita del treball interpretatiu.

L'únic motiu pel qual em sap greu haver de parlar en primer lloc d'Eduard Fernández, és que m'agradaria haver-ho fet de Montse German. Oh, quin descobriment ha estat per a mi! Quina plenitud interpretativa! Quina esplèndida presència! La Mònica que encarna és un personatge que intueixo difícil d'assumir, perquè no se sap ben bé perquè ha hagut d'anar (anímicament) fins a la Cerdanya i només se'ns fa quatre pinzellades de la seva circumstància vital. Tanmateix, Montse German el conforma completament, tot donant-li una entitat ostensible, magnífica. La seva és una Mònica amablement independent, amb el cor obert per fi a un home -amb qui viu, a Madrid- i expectant davant l'adopció d'una criatura africana; una dona sincera, sensible i discreta, que a penes pot dissimular els sentiments que brollen dins seu, cap a Àlex -diguem, de passada, que Cesc Gay aconsegueix establir un plausible joc de perdudes mirades d'enamorats entre Eduard Fernández i Montse German, és a dir, entre Àlex i Mònica.

De la tècnica interpretativa de Montse German, no n'he pas de dir menys que la del seu company al capdavant del repartiment. Sap perfectament quina és l'estat del seu personatge. No res d'una crisi com la d'Àlex. Ella és en una inflexió de la vida, sap que s'estima Paolo, l'home que té a Madrid i les discussions quotidianes amb el qual formen part de l'amor que es tenen, i desitja la criatura que han adoptat, però és conscient que l'arribada de la filla i la consolidació de la seva vida en parella significa deixar enrere definitivament el passat i obrir-se a un futur diferent. Per tant, l'actriu transmet una serenitat com a punt esvair-se, que gairebé esventa la intimitat amb Àlex. La maduresa sentimental amb què revesteix el personatge fa que la tensió per l'enamorament aparegui subtilment reflectida en les mirades perdudes, en la gestualitat gairebé imperceptible d'una feminitat absoluta. En la dicció, el to ho reflecteix amb precisió...

Javier Cámara. Que bé s'hi troba Javier Cámara en aquesta pel·lícula. Amb la seva simpàtica vitalitat, amb el seu tarannà de lloca hospitalària. El contrapunt. Tot i que el Santi a qui dóna vida arriba i se'n va, constantment, ve a ser el contrapunt de tots els altres. El que proposa una nova vida a qui se sap condemnat per la malaltia; el que engresca a anar cap amunt a qui s'està enfonsant. Però... i ell? No s'hi encaparra, però és allà. Compartint el sexe clandestinament i ocasionalment amb una amant casada de 55 anys, acull l'amic enderiat, fa costat a l'amiga; però ell què? Perquè és allà, perquè no té una vida afectiva i sexual consolidada, què fa, a què es dedica? En el silenci amb què la pel·lícula respon a aquestes preguntes hi ha la resposta. El podem prendre com un personatge instrumental del guió -precisament perquè faci de contrapunt i hi aporti un toc de lleugeresa-; ens el podem explicar com un ésser senzill, sense les complicacions dels altres, i, per contrast, també el podem copsar com un ésser pregonament tan infeliç com els altres, que ha sabut, però, refugiar-se en el costat positiu de la vida senzilla. Les fotografies de l'amic, d'Àlex, que guarda a l'àlbum i el seu esbossat delit per la paternitat insinuen prou que Santi tragina, efectivament, una somorta infelicitat.

Com sol passar en les pel·lícules de les millors cinematografies, a Ficció els personatges secundaris també són un luxe. És el cas, per exemple, de Carme Pla, en el rol de Judith. Un personatge de lesbiana, servit amb un registre potser massa hereu del que ella mateixa fa a la sèrie de televisió Jet Lag -també de Cesc Gay-; però dotat d'un vigor encomanable. La gravetat de la seva malaltia fa implícitament "petits" els mals dels altres; però la reserva i dinitat amb què la porta esdevé solidàriament còmplice de la manera igualment discreta que els altres traginen els seus problemes. Carme Pla sap que rosega el pla, quan hi és; però que el seu rol, aquí, és necessàriament secundari. Així les seves mesurades intervencions esdevenen com petites i ràpides ventades, a to amb el tarannà del seu personatge. La veterania interpretativa que ja atresora Carme Pla traspua pantalla en cada segon que apareix. I això és un luxe.

No puc deixar d'esmentar Àgata Roca, per molt que sigui breu la seva aparició a Ficció i hom pugui atribuir-ho al vincle extracinematogràfic de l'actriu amb el director, amb Cesc Gay. En la poca estona de què disposa fa ostensible la pelleringa sentimental en què s'ha convertit l'amor entre Àlex i ella -el seu paper és el de Sílvia, la dona d'Àlex i mare dels dos fills-. Poques paraules i fins escasses mirades, simplement sabent estar i sabent com s'ha d'estar.

Resulta plausible l'aposta de Cesc Gay de treballar la posada en escena. Cosa ben diferent és que se n'hagi acabat de sortir. Agafem una seqüència concreta, que em sembla molt significativa. Som als primers dies que Àlex és a la Cerdanya. Sol, a cal Santi, es disposa a seguir escrivint cara a una possible nova pel·lícula. Canvia l'emissora de ràdio i deixa el dial en una que emet música clàssica. El tema s'acaba i comença a sonar el conegudíssim Adagio per a cordes -posar temes "massa" coneguts sempre resulta fàcil i alhora perillós-. Àlex s'acosta a l'aparell i en puja el volum. Ell dret, mira per la finestra, cap enlloc. La música s'avé plenament al seu estat melangiós i, per tant, deixa de ser diegètica, deixa de sortir només de la ràdio i passa a ser extradiegètica, ara sona potent, com a banda sonora externament afegida. Àlex surt de la caseta menuda on s'estava -metàfora visual del seu cor encongit, de la seva reclosió mental- i seguim sentint l' Adagio per a cordes, ara novament des de l'aparell de ràdio. L'espai que envolta Àlex és ara gran, ample, obert, d'un aire net, pur; però, de cop, la música torna a sonar extradiegètica, més forta, com a banda sonora externament afegida -la melanconia segueix, l'estat anímic no ha canviat, ni en aquella obertura...-. Sobtadament, tot s'acaba, perquè una vaca apareix en escena, Àlex gairebé topa amb una vaca, que el treu del somieig. La seqüència segueix breument, ara ja sense que en sentim cap música -tot i que el tema no s'havia pas acabat ni res ens fa pensar que la ràdio hagi deixat de sonar-. Cesc Gay opta clarament perquè la imatge i el so parlin per si mateixos, que sigui el llenguatge audiovisual el que ens descrigui i ens transmeti les coses. Això, que fóra el mínim que hauríem de demanar a qualsevol cineasta, resulta força atípic a casa nostra i, per tant, no ens hem de cansar de reconèixer-li a Gay. Ara bé, sigui perquè ha fet encara poques pel·lícules, sigui perquè la feina a televisió no incentiva precisament aquest aspecte més creatiu, aquest treball amb la planificació i amb el so li queda tan esforçat com justet, gairebé acadèmic. El "diàleg" entre els plans és funcional i fins un pèl enravenat. El joc amb els nivells de la música resulta tan explícit com fàcil ja hem comentat que era l'elecció del tema musical. Per acabar d'adobar, la relació entre realisme -el so de la ràdio- i expressió -el so extradiegètic- s'estimba en un final maldestre, quan es talla el somieig tot falsejant el realisme -ja no se sent ni de lluny la ràdio, sense cap motiu-.

De seqüències reeixides, n'hi ha força en aquesta pel·lícula, però potser la millor és la que transcorre al refugi on passen la nit Àlex i Mònica. Potser, des del punt de vista d'expressió cinematogràfica, no té res d'especial; però és aquí on l'impacte, el xoc entre els dos personatges els esquerda l'esclòva emocional, és aquí on esclata l'eloqüent silenci entre ells dos, on floreja el desig somort, és aquí on es fa evident que a l'adulteri -tereim-li la connotació pecaminosa, que no fa al cas-, a l'adulteri -dic- no li cal el sexe... Aquí, Cesc Gay confirma l'abast real del seu cinema, per ara.

Hi ha, en el guió de Ficció, un aspecte que m'ha cridat l'atenció, una mena de miroteig des de dins de la pel·lícula, des del personatge d'Àlex cap enfora, cap al mateix Cesc Gay. No em refereixo pas a la possible ombra autobiogràfica que Gay hagi pogut projectar en aquest Àlex, ni tan sols pel fet que sigui la seva pròpia dona a la vida real -Àgata Roca- qui vingui com a repescar-lo al final. Més enllà de morbositats tafaneres o de l'assumpció en clau personalitzada de l'ofici de cineasta, això no sé quina importància podria tenir. El que m'ha cridat l'atenció és que Àlex, director de cinema, exposi als amics la idea que està treballant per a una nova pel·lícula i que, de fet, es correspongui gairebé amb el mateix que estem veient. Aquest joc de miralls, Gay el va repetint diverses vegades al llarg del film, fins que a la fi diu a Mònica que ja està, que el projecte s'ha acabat, que no el tira endavant. M'agradaria pensar-hi més, perquè em rusulta suggestiu. Ara com ara, però, diria que són més pinzellades d'una bona idea, que no pas una reflexió amb elements metalingüístiques. Ho deixo així, obert.

Un altre aspecte sobre el que m'agradaria reflexionar, és el tractament visual, fotogràfic de la Cerdanya. D'una banda, hi ha aquella llum, entre càlida al sol i freda, dura, a l'ombra; aquells interiors gairebé sempre acollidors, il·luminats des de l'exterior o pels focs i llums interiors; aquells prats, aquelles muntanyes, aquells boscos... Hi reconec força la impressió del Pirineu que tinc al meu imaginari. Per altre cantó, però, no sé, també em resulta distant, m'hi trobo separat com pel filtre d'una certa estètica publicitària. M'agradaria reflexionar-hi a fons, que és un tema apassionant; però ara francament no puc.

Enllestit els comentaris sobre la pel·lícula, hi ha una reflexió que voldria fer, com al marge. Ficció és una pel·lícula espanyola de cap a peus. Això, no ho dic ni com a crítica ni com a afalac; cosa molt diferent de les possibles causes per les quals n'ha de ser d'espanyola. Anem a pams. Per què ho dic que és espanyola? Feu un acte d'imaginació i afigureu-vos que l'heu vista en la versió doblada al castellà. A part de perdre-us el dring i el que comporta la presència de la llengua catalana i del dialecte barceloní en aquell paratge ceretà, en què notaríeu que és catalana, a part de la ubicació a la "región del NE"? El personatge de Mònica viu a Madrid: calia que visqués allà? Per què no s'està a París? O a Palma? Qualsevol espanyol que la vegi se la podrà sentir ben seva, ja que tot respon a paràmetres perfectament espanyols. Passem a la realitat. Nosaltres l'hem vista en la versió original. A mi em sembla molt bé que Santi (Javier Cámara) parli castellà, oimés quan la seva presència no comporta immediatament que la resta de personatges girin lingüísticament. En el context d'aquest film, resulta fins i tot coherent que Santi parli castellà, per allò del desplaçament, etc. Ara bé, què hagués passat si Santi hagués parlat català? Hauria canviat res? Hagués sonat irreal? Potser haurien hagut de renunciar a Javier Cámara -llàstima!-, però de ben segur que haurien trobat algun actor que l'hagués pogut fer perfectament, en aquestes altres condicions. Posat a ser foraster, podria haver tingut un altre accent català... És com els pocs rètols i cartells que hi veiem. D'una banda, el calendari en català de l'establiment de vins i queviures, que veiem sovint; per altre cantó, el rètol "En venta", així -en castellà- de la casa del darrere de la de Santi -en una producció cinematogràfica es posa o es deixa el que es vol-. A Ficció hi ha com una dèria per mostrar el que alguns en diuen "la Catalunya real" i conformar un imaginari que reprodueixi l'espanyolitat en què ens trobem -per cert, jo em pregunto com és que aquests mateixos no reclamen que el cinema espanyol també reflecteixi "l'Espanya real", on és la multiculturalitat real i el plurilingüisme més real encara de Madrid? A quantes pel·lícules espanyoles -Ventura Pons, a part- hem sentit parlar àrab, polonès, etc.?-. Dit això, és evident que els espanyols que vegin Ficció en versió original podran copsar, si volen, un aspecte en positiu de la convivència lingüística a Catalunya -tinguem, però, en compte, que poques còpies en VO han pogut veure; de manera que ells se l'han empassada majoritàriament en espanyol, exactament igual com hagués passat si tots els personatges fossin catalanoparlants i nosaltres, ai nosaltres, nosaltres sí, nosaltres hem encaixat "la Catalunya real".. -. Remarco que, per a mi, això que estic dient és com una digressió que no vol pas atacar la pel·lícula i les opcions preses, que em semblen portades correctament; sinó que hi pretenc constatar el component especulador dels productors i de l'autor, que amotllen l'obra als interessos del mercat espanyol -un personatge viu a Madrid, un actor és innegablement espanyol...- i que, alhora, aposten per configurar ideològicament el nostre imaginari.