Una historia de violencia pren un punt de partida a la manera de Retorn al passat, el film noir que Jacques Tourner dirigí el 1947 i en el qual Robert Mitchum era un modest i honrat treballador de benzinera d’un poblet tranquil, a qui es fa present sobtadament un passat fosc que havia volgut enterrar. Ara, Viggo Mortensen és un pare de família de vida pacífica en un indret gairebé idíl·lic, a qui li revifa un passat deixat enrera i amagat, o, si més no, això és el que pretén un gàngster de Filadèlfia que assegura reconèixer-lo com l’home que estava buscant des de fa vint anys. També és l'atzar el que hauria establert el pont entre el calmat present del protagonista i una època no tan remota de la seva vida, ignorada pels que l'envolten. Ara, la circumstància fortuïta és l'acte prodigiós de legitima defensa, en què el personatge de Mortensen mata uns delinqüents molt perillosos i es converteix en heroi mediàtic.

David Cronenberg ho tracta amb una bona dosi de distanciament murri. Amb tot de gotes d’humor, que no exclouen la paròdia del cinema a la Tarantino, es desmarca de les servituds al thriller. I, subtilment, se’n du el relat al terreny de les obsessions que caracteritzen la seva filmografia. En el dubte sobre qui és realment el protagonista, ressona l’interés del cineasta precisament pel joc d’identitats, per la qüestió de la dualitat que ha donat peu a obres anteriors com Inseparables o M. Butterfly. Remarquem que, per a Cronenberg no és tan important que l'espectador sàpiga si el gàngster diu o no la veritat, com que comparteixi el conflicte que se'n deriva: amb quin home ha estat realment casada la seva dona? Quin referent ètic ha de prendre el fill adolescent, el pare que ha conegut fins ara o el que podria ser ben a l'inrevés? D'altra banda, seguint amb la imatge que aquest noi té del seu progenitor, veiem com li canvia, des de la d'un home normal i corrent, a la de l'heroi públic que el "fa sentir orgullós", passant a la d'algú que l'ha enganyat i l'ha emparentat amb la part destestable de la societat, seguint a...

Tanmateix, el protagonista d'Una historia de violencia és sempre el mateix, tan sols en varia la percepció. A través de la mirada del fill –i la del policia–, es projecta el caràcter voluble i superficial de la valoració moral a la nostra societat occidental. Per altre cantó, els problemes que viu el protagonista revelen la dificultat de canviar, per com allò que hem superat ens pot tornar arreplegar. I, més metafòrica i genèricament, el seu cas ens permet pensar en les dificultats individuals, però també col·lectives –fins les de tot un país com els Estats Units– de fugir dels origens violents.

Segurament, Una historia de violencia ha decebut els exegetes del cinema de Cronenberg més d'atmosfera perturbadora –Spider, El festí nu, Videodrome...–. Aquí, la imatge és d'una textura límpida, les turbulències anímiques són més subtils i, en aquest sentit, la composició interpretativa de Mortensen resulta de gran eficàcia. No obstant això, en el sotrac que passa la familia del protagonista i especialment la seva dona –una esplèndida, Maria Bello–, el sexe i les fantasies sexuals juguen un paper que evoca un film enrarit com Crash –el Crash, de Cronenberg, esclar!–.