 Match
Point
Salvador
Montalt
 Match
Point té la textura d’un drama d’ambició
social, impecable i convencional. I no semblaria una pel.licula
de Woody Allen, si no fos per les dosis d’ironia que
hi ha inoculat l’autor de Misteriós assassinat
a Manhattan. Certament, hi trobem algun gag hilarant i unes
quantes ratlles de diàleg brillants, però no
estem davant una típica comèdia de les seves.
Ha optat per amotllar-se a un altre gènere cinematogràfic
i, alhora, distanciar-se’n ironicament. La seva dèria
pel sexe, l’ha reconduïda a través de la
posada en escena. Dóna un caire civilitzadament salvatge
a les relacions adulteres del protagonista i, en contrast,
un aspecte rutinari, fredament institucional, a la vida sexual
dins del matrimoni. La seva obsessió en la religió,
l’esbandeix en una petita referència...
Woody Allen ha apostat per la subtilesa i un acurat treball
de direcció. Ha filmat a Londres i sembla que s’hagi
empeltat de l’estil elegant i serenament british,
sense renunciar al tremp més nerviüt quan ho
demana l’acció de la pel.licula. I, sobretot,
ha donat molt de protagonisme i significat a la banda sonora,
farcida de temes operistics de Verdi, Donizetti, Rossini,
Bizet i –que n’és de murri!– Andrew
Lloyd Webber.
 Per
cert, proposo lligar caps. A Un final made in Hollywood,
Woody Allen acabava marxant dels Estats Units, després
de repassar-se'n la societat. a Match Pont ja és
a Europa, a la vella i tradicional Gran Bretanya. Per l'esbiaix
del relat a la Highsmith, Allen deixa també galdosa
aquesta vella Europa, rosegada pel classisme. O no? Si realment
el novaiorquès seguís per aquest camí,
riuríem amb la colla de provincians de casa nostra,
ufanosos perquè Allen diu que farà una pel·lícula
a casa nostra... O no?
|