A quin nivell tan poc exigent, tan condescendent, tan falsament "progre" s'ha arribat a Sundance (2009)! Oh i, sobretot ple que fa a Precious, la taca s'ha estès, arribant a Canes, Toronto, Deauville i Sant Sebastià 2009, que la van programar i, en el cas dels dos darrers certamens, a més la van premiar (Deauville, amb l'Especial del Jurat i Sant Sebastià, amb el del públic (!) i "Otra Mirada"). Em direu que arreu no són gens rigorosos, els premis del públic, i que sovint expressen la relació simpàtica entre film i espectadors; però la cinefília no s'hauria deixar arrossegar per coses així!

L'argument de Precious és una història realment cruel, duríssima, que certament convida a la solidaritat amb la víctima protagonista, aquest afable farcell de greix amb cames que és la noia que dóna nom a la pel·lícula. És legítim, doncs, que ens la vulguin explicar de manera diguem-ne suau, que resulti més còmode d'empassar; però això és arriscat i perillós. I en aquest cas ha resultat una opció assumida sense cap voluntat de risc i amb voluntat plena de caure al parany: tota la crueltat queda embolcallada amb cotó fluix d’escapisme oníric, celofana lluenta de l’imaginari “black”, recursos de manipulació sentimental, manats de gent "amb bon rotllo"(ai, les companyes de classe, la mestra i la seva amiga, etc.)... Això sí, tampoc no hi falta res a l'escudella dramàtica del film: la nena Dawn, la SIDA, la mare gelosa, les violacions del pare, les assistents socials. I què en resulta? Doncs un espectacle que, com molt bé ha qualificat agú, esdevé obscé, per com instrumentalitza situacions greus i problemes gravíssims, amb l'objectiu prioritari d'entretenir, això sí, amb aparença de sensibilitat humana i fins de denúncia. Quina barra!

Hi ha algun moment que Lee Daniels sembla que vulgui fer sobreixir els drames que hi ha rere la indolència i les formes socials dels paquetejats de la sociietat, però de seguida s’ho deixa còrrer, si és que realment ho pretenia, no fos que la pel·lícula perdés “ganxo”, i torna el to deseixit. És a dir, a mesura que entra a l'interior familiar i personal d'alguns (pocs) personatges en mostra condicions i circumstàncies, que poden permetre reflexionar sobre els comportaments públics que els hem vist prèviament. Però no, no: no tira cap aquí.

El guió, guardonat amb l'Òscar (!?) té algun aspecte positivament remarcable de debò; però, alhora, és trampós com una mala cosa. Agafem-ne un aspecte molt vistós: l'alumnat, els companys i companyes de Precious. Tot primer són fracassats escolars, sobretot a l'escola general, però també quan la protagonista arriba al centre alternatiu. Passada pàgina a la descripció ambiental, les noies d'aquella aula han patit una metamorfosi: en menys de 9 mesos, del seu llenguatge barroer i maneres desmanegades a penes si en queda algun rampell, però en canvi llegeixen i escriuen, s'avenen com xaiets a la dinàmica acadèmica d'aquella mestra (que sembla eixida d'una fotografia publicitària). Un altre exemple? La mare i el subsidi social: seqüències senceres sobre la dependència de mare i filla de l'ajut públic; el perd i... res, no res, poc que li interessava el tema al director, més enllà de l'efectisme dramàtic. En fa de grosses, aquest guió: la noia roba el seu expedient, cosa que la pel·lícula fa servir perquè ella s'assabenti de determinada qüestió, i després no passa res, amb aquest robatori (i mira que l'assistent social no n'hi deixa passar cap!)

En canvi, aquest mateix guió té la virtut que els seus diàlegs estan sovint molt ben construïts, mal sigui en funció de la narració argumental. Això es fa ben ostensible a la seqüència final (el moment de força de la pel·lícula), en la qual la premiadíssima Mo’nique té els seus minuts de glòria. Les seves ratlles de diàleg deixen en evidència la monstruositat del personatge que interpreta, no tant pel que explica que féu (o més aviat no féu) com perquè segueix mantenint-ne els motius; verbalment però, ja que emocionalment es va engrunant. Aquest joc entre text i interpretació, Lee Daniels el dirigeix molt bé, en aquesta única escena remarcable del film. Ara bé, quin és l’abast real d’aquesta escena? Un cop aconseguit l’efecte dramàtic, la mare li traspassa la nena (de qui tenia la tutela…), just perquè Precious pugui aixecar-se i anar-se’n amb les 2 canalles: au, que la funció s’acaba i tant se val que sapiguem el magre futur que els espera, la pel·lícula se’n desentén, tot celebrant, això sí, la victòruia de la dignitat!

Salvador Montalt | Blog: blocs.mesvilaweb.cat/vador