Stephen Frears, a La reina, reconstrueix, en clau irònica, la setmana –molt– crítica que la monarquia britànica va passar, entre la mort de Diana de Gales i el seu enterrament, amb funerals d'estat a Westminster. De novetats que puguin interessar la premsa rosa sobre tot el que envoltà Lady Di, no n'aporta cap, ni en vol dir res de nou. Allò que li interessa és el significat polític de tot el que passà en les principals institucions de la Gran Bretanya, com a reflex d'un cert estat de coses al nostre món. I, atès que és de poder i de persones humanes de què parla el realitzador anglès, l'ombra de Shakespeare s'hi projecta gairebé com una posada al dia.

La reina resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme dels mitjans de comunicació, contra els manipuladors caps de premsa de partits i institucions, contra la involució política de Tony Blair -qüestió que Stephen Frears ha tocat en un altre film, anterior, inèdit encara a casa nostra-... No surt pas gen ben parada la mateixa Diana, ni el tou del príncep Carles. I, malgrat que alguns ho han entès a l'inrevés, galdosa deixa la institució monàrquica...

El pamflet, Frears el defuig totalment; però segueix el fil de les interioritats a Palau i a Downing Street, durant aquells esdeveniments, per anar rebaixant a nivell terrenal l'enrevenada majestuositat monàrquica. I quan té la sobirana desproveïda de l'aurèola gairebé divina que traginava, llavors s'interessa pel factor humà. Contempla la reina com a la noieta que es trobà amb una corona al cap i que ha mirat de moure's correctament, com li han dit sempre que ho havia de fer, fins que el món canviat li ha esclatat i ara, gran, no sap ni com s'hi ha de posar. No, Frears no salva la monarquia en aquest film, sinó que, en la més pura tradició de Shakespeare, es mira l'ésser, la testa coronada.

En el què la pel·lícula té de crònica del vincle misteriós entre els ciutadans i la "seva" reina i de constatació de la pervivència de la monarquia malgrat que n'hagi quedat en evidència l'anacronisme, Stephen Frears converteix La reina en una mena de Gatopardo anglès. Si l'aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia "cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual", aquí es ve a concloure "que tot s'ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual". i com a artífex de la metamorfosi aparent, el cineasta assenyala indiscutiblement Tony Blair, que queda ideològicament retratat, sobretot gràcies al contrapunt irònic del personatge vital de la seva dona, Cherie.

La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena de La reina, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d'Isabel II. Amb un registre tènuament caricaturesc, dóna un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà el caire tibat del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l'hora de representar−la com ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l'energia gairebé juvenil del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l'ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa...