Amb pretensions de film de reconstrucció històrica i mitjans de producció propis d'uns pastorets de ciutat, aquest Tirant lo blanc és a meitat de camí d'una provinciana comedieta d'alcova i d'una senil i impotent cinta de pit i cuixa –que si Aranda l'hagués feta a l'època del cine "S", tot això que hi haguéssim guanyat.

No té cap importància si és o no fidel a l'obra de Joanot Martorell. Podríem discutir-li que en manllevi el títol i fins la sinopsi argumental; però està legitimitat a fer-ho. És freqüent i correcte que un literat, un dramaturg, un compositor, un cineasta... prenguin una història clàssica per construir la seva pròpia obra. Certament, aleshores sempre se sol parlar en termes de fidelitat o no a l'original. Però, en aquest cas, la misèria artística amb què Aranda esquitxa les pantalles ens ho hauria d'estalviar: no val la pena.

Les maniobres de Viuda Reposada per tombar la princesa cap al Gran Turc, les de Plaerdemavida i Estefania en favor de Tirant i les de l'emperadiu en vers Hipòlit... són un simple pretext sainetesc, mentre barroerament es caricaturitza la decadència del monarca. Les clandestines i fogoses trobades entre els enamorats a penes serveixen per posar carn en pantalla i destilar un putrefacte i onanista sentit de l'humor.

S'encarreguen de dir que la tropa del Tirant són quatre arreplegats i, certament, te'ls ensenyen com a gent arrossegada, recollida de vés a saber on. Novament, una sorneguera, corcada, ironia desmitificadora amb què, si més no, s'intenta tapar la pobresa d'aquesta producció cinematogràfica –amb calés, entre d'altres, dels instituts de finances dels governs català i valencià–. Els decorats de Constantinoble fan riure, són ridículs. El vestuari... a la seqüència en què Carmesina i les cortesanes van cap al coit anhelat amb Tirant, van gornides amb disfresses que semblen talment de patges dels Reis Mags d'Oreint, dels del dia que la mainada va a esperar els Reis! I les batalles amb quatre gats mal dissimulats a base de pretensiosos i estèrils ralentins!

Per a incorporar Tirant, s'ha triat Caspar Zafer: un mascle inexpressiu, de plàstic molsut i amb pinta de galant de fotonovel·la barata. Per a collonar la figura de l'emperador, l'escollit ha estat Giancarlo Giannini, amb la corona que li balla –expressament, per a denigrar-lo fàcilment, com escau a una paròdia vulgar–. Victoria Abril fa de Victoria Abril, en el paper de Viuda Reposada, caracteritzada com la dolenta madrastra de la Blancaneus, malèvola i nimfòmana –al pur estil groller d'aquell Papus de la Transició. Així de simple, així d'esquemàtic. Charlie Cox –el Giovanni Bruni del Casanova de Lasse Hallström– fa literalment el que pot per mantenir la dignitat del seu Diafebus, en contraposició a l'actor que fa d'Hipòlit (Sid Mitchell), reduït a poca cosa més que un cadell per a sadollar la vellesa pederàstica de l'emperadriu. Leonor Watling i Ingrid Rúbio, quan les deixen, hi aporten les úniques vibracions de debò. I Esther Nubiola dóna una Carmesina realment bella i creïble, tanmateix limitada a ser la imatge de noieta a desflorar per a la qual, si més no, Vicente Aranda ha fet això que, llastimosament n'hem de dir pel·lícula.

Tant se val si Aranda és fidel a les seves obsessions de sempre. Aquestes dèries són penoses i les maneres de treballar-les, nul·les artísticament. De misteri, com diuen alguns, en aquest Tirant no n'hi ha cap. Llevat del que, en revelar-se, ens explicaria la pocavergonya que l'ha fet possible.