Capote no s'avé a la simple etiqueta de biopic. No es limita a explicar-nos la vida de Truman Capote. Ens en dóna perspectiva, en confegeix una aproximació. Se'l mira d'una manera crítica: contempla el personatge públic i l'home rere la màscara, segueix l'escriptor en el seu procés creatiu i les tensions que pateix l'individu sensible, ens el descobreix com amic enamorat i alhora com a manipulador ambiciós... Diverses cares d'un mateix ésser, que no es tracten amb cap falsa neutralitat. Per descomptat, a Capote no hi ha cap mena d'hagiografia, però tampoc el contrari. S'hi pot desmitificat l'autor de Breakfast at Tiffany's, però, en les seves contradiccions, el guionista Dan Futterman i el director Bennett Miller no s'hi rabegen. De fet, en les contradiccions del seu Truman Capote es projecta l'eterna qüestió de l'escriptor -o el cinesta, l'artista en general- com a lladre de vides alienes o de la pròpia experiència vital. Tot just en començar la pel·lícula, Miller i Futterman posen en boca del protagonista una definició del perquè no ho enfoquen com a biografia: en una festa d'intel·lectuals urbans, davant dels que se l'escolten i li riuen les gràcies, l'escriptor qüestiona les (auto)biografies -per avorrides i perquè no tot pot ser psicoanalitzat- i reivindica una sinceritat que tanmateix ell no pot mantenir pas gaire. I, certament, Capote no és ni vol ser cap simple i tediós relat biogràfic, alhora que sondeja els clarobscurs d'intima sinceritat en el famosíssim "creador" de la "novel·la de no-ficció".

Els clarobscurs de Truman Capote -cinisme i amor, dolor i frivolitat, complexos personals i egolatria, egoisme i sensibilitat...- probablement ja els havia exposat el llibre de Gerald Clarke, que la pel·lícula adapta, i eren coneguts per qui se n'hagués documentat un xic; però això no minva el valor del film. Perquè la clau de Capote no és la denúncia ni el simple desemmascarament d'una figura per a molta gent extraordinària; sinó l'estudi prou a fons d'aquesta mateixa figura. I ho materialitza amb un ús intel·ligent i decorós del llenguatge cinematogràfic.

El muntatge cinematogràfic té un paper important en aquest film. Remarco que, tot just al començament, un pla de conjunt mostra la casa aïllada enmig de la natura, on van tenir lloc els assassinats -recollits al llibre A sang freda-, i el pla següent ens trasllada a una Nova York vespertina i freda, mentre la música ens prepara ambientalment per entrar a una festa mundana, en què el reietó Truman Capote esfilagarsa un monòleg enginyós i brillant, que el complau tant a ell mateix com als intel·lectualoides que l'envolten. El contrast entre el pla rural i el pla urbà, entre la imatge de l'indret que evocarà el primitivisme i la de la metròpoli culta... és un joc que Bennett Miller practica tot al llarg de la pel·lícula. En diverses ocasions veiem un Capote molt afectat -davant d'un taüt o qualsevol fet emocionalment punyent- i tot seguit, immediatament després, ens sorprèn trobar-lo alegre, celebrant vés a saber què. L'austeritat, lucidesa i eficàcia del guió troba, en el muntatge, un aliat valuosíssim. De manera molt eloqüent i agraïda, l'el·lipsi hi juga un paper molt plausible i agraït.

Potser era inevitable, però el desenvolupament dels diàlegs de presó -entre el condemnat Perry Smith i el Truman Capote delerós de material per a la seva obra- imposa massa una certa mecànica narrativa. Tens la sensació que s'hi acaba descrivint excessivament com va anar tot el procés de vampirització de l'assassí. Certament, ho justifica Déu-n'hi-do l'evolució afectiva i d'especulació/manipulació que segueix l'escriptor; però, així com el plantejament i el desenllaç del film se centren en els Truman Capote públic i privat -i la història del llibre A sang freda serveix perquè el coneguem més-, en tot el tros dels diàlegs de presó, els pols s'inverteixen un pèl: el novel·lista i les seves circumstàncies queden al servei del relat de com va nèixer A sang freda.

La pel·lícula no diu ben bé que tot el que va envoltar l'escriptura d' A sang freda aboqués Capote a l'autodestrucció; però els rètols finals, que expliquen com va acabar l'home, indueixen a concloure una relació de causa-efecte entre el perillós joc d'estimació/aprofitament que va dur al límit i l'alcoholisme que minà letalment la seva salut. Diria que Bennett Miller i Dan Futterman potser han estat massa agosarats en aquest aspecte; probablement arrossegats per una plausible opció presa d'antuvi: renunciar al tòpic relat sobre la infantesa, els traumes de la qual solen justificar la dissort dels biografats -es limiten a fer-ho sortir fugisserament en els diàlegs de presó, en la típica estratègia seductora de Capote, per buscar la identificació amb l'interlocutor i endur-se'l cap on l'interessa, pel biaix de la "confiança". Tanmateix, juraria que l'autor de Música per a camaleons ja arrossegava prèviament una bona colla de problemes -i en tot cas el cas A sang freda, amb tota la càrrega destructiva i (auto)destructiva que va arrossegar, ho hauria "tan sols" catalitzat-.

Philip Seymour Hoffman està magnífic. No pas perquè incorpori un personatge "diferent", "rar", "excèntric"... de la mena que permeten els actors extrafer-se i, per això, endur-se maquinalment l'Òscar. No. Està esplèndid, no pas perquè imposti la veu i afecti el gest, imitant l'autèntic Capote. No. Està immens perquè, a partir d'aquesta caracterització, traspua les contradiccions sentimentals de l'individu que incorpora. I ho fa amb matisos, versemblança i humil sensibilitat, en un acte continuat d'encomiable lliurament, fins a la presumible extenuació.

Finalment, anoto que la pel·lícula no s'embolica contra la pena de mort; ni contra la Justícia, cega a les galdoses i atenuants històries personals dels delinqüents; ni es posa en contra la bona gent de Kansas, que malda per penjar els criminals. Capote és només una obra sobre Capote. La resta hi és, per si algú en vol parlar, però no és el tema d'aquest film.