A la versió original, de llengua catalana ni una ratlla de diàleg. De fet, la pel·lícula és en anglès, amb algunes intervencions de Bardem i Cruz en castellà. En si, poc que fóra cap problema que Woody Allen l'hagués enllestida tota en el seu anglès. Com va dir Penélope Cruz a la roda de premsa de Canes, responent als periodistes espanyols li retreien que hi parli poc en castellà: "no fos cas que en la traducció es perdés part de la seva gràcia, del seu sentit de l'humor". Allen té el dret de fer passejar els seus personatges nord-americans per on vulgui. La cosa canvia, però, quan els vol fer relacionar amb el país on s'estan, ni que sigui de passada.

A Vicky Cristina Barcelona, les dues protagonistes blanques, anglosaxones, universitàries i jovenetes que comparteixen el títol amb el nom del nostre cap i casal, entren en contacte amb una certa Barcelona. Una Barcelona espanyola i totalment castellanitzada, en què l' especificitat catalana apareix tan sols en una broma de Woody Allen, en la senyera que acompanya la "rogigualda" a l'Ajuntament i en l'idioma d'alguns cartells d'exposicions. Per al de Manhattan, la identitat catalana es veu que només té a veure amb Gaudí i una estudiosa que travessa l'Atlàntic per a treballar-la en té prou passejant-se, com una burgessassa turista de creuer, pel Parc Guëll i altres indrets de postal. Reduint-nos a tan poca cosa, es permet una broma –divertida i que espero que ningú no s'hi esveri– sobre si val la pena o no estudiar-la, la identitat catalana. La pena que fa Woody Allen és revelar-nos la superficialitat amb què (ens) mira. I efectivament, tota la pel·lícula pateix d'aquest mal: reclòs en el seu món, incapaç d'obrir-se, dóna el protagonisme als personatges nord-americans i pren com a secundaris, accidentals, els espanyols; de la mateixa manera que Barcelona, els seus voltants i Oviedo i el paisatge d'Astúries són el marc físic per on passen, gairebé un simple decorat, això sí, natural. Fins i tot, volent acostar-se a la passió sentimental, des de les seves "neures", no va més enllà del tòpic, quedant-se amb l'arquetip no sé si "folklòric" d'una Carmen i un mascle ibèric –que ell volia torero, però finalment ha estat pintor–.

La Barcelona de Woody Allen és feta de part alta i part baixa, amb illots de reclam turístic. Res de la ciutat mitjana, ni del seu tremp característic. En mostra doncs, el que potser veu algú que hi passa unes hores -o uns dies- de vacances; però també la que ha conegut o li han fet conèixer. I aquí comença a fer-se evident la greu (ir)responsabilitat del productor executiu del film, Jaume Roures. No ens val l'argument que ell no ha volgut interferir en la "creativitat" de l'autor; perquè no és veritat. Si no, qui va convèncer Woody Allen que Javier Bardem havia d'encarnar un pintor ben situat i no pas un torero? És casualitat que Allen hagi donat un "cameo" ostensible a Antoni Bassas i Jordi Basté, amb qui Roures col·labora habitualment? Com tots els productors executius d'aquest món, Roures hi ha ficat cullerada; però per algunes coses. Per a d'altres –i molt significatives, no–. Ha permès que els actors nostrats –els Joel Joan, Lloll Bertran...– quedin arraconats a simples figurants –i, per cert, ells hi han jugat patèticament el joc!–, de la mateixa manera que s'ha avingut que s'hi decantés la catalanitat i la nostra llengua. No em sorprèn gens, vist el que va fer amb Salvador, de Manuel Huerga; però no deixa d'indignar-me la pocavergonya amb què, al damunt, s'envolta amb la senyera i rampina una calerada immensa dels catalans. Ara sembla que queda ben clara la maniobra bruta que va orquestrar, en anunciar que, a Catalunya, la pel.licula s'estrenaria nomes doblada al català i en versió original subtitulada. Vés per on, mentre molta gent de bona fe hi veia un acte de coherència d'aquest catalanista, ell sabia perfectament per què ho feia: amagar al màxim com ens ha negat, esborrat, en la seva –per altra banda, encomiable– primera producció de gran abast internacional.

Espero i desitjo que no se'ns reivindiqui la importància que "El noi de la mare" soni en un film de Woody Allen –per cert, en una seqüència rodada a Astúries!–. I val més que ningú no s'escarrassi a lloar la multiculturalitat que la (bellíssima) guitarra espanyola i la reiterada presència musical de Paco de Lucía aporten a la banda sonora. Igualment m'agradaria que no s'hi retregui la (bonica) lloança que s'hi fa a la bellesa de la llengua castellana. Cada cosa al seu lloc.

El problema de Vicky Cristina... és que no s'havia d'haver filmat al nostre país. Sevilla hauria estat perfecta i hagués quedat pendent la pel·lícula barcelonina de Woody Allen, la que fes possible la trobada entre la Barcelona real i el cinema de debò de l'autor de Manhattan, entre la ciutat que admira l'obra del cineasta i la creativitat que se li ha aplaudit.