El fil conductor de La vida dels altres és Wiesler, el funcionari de l'Stasi, expert en la tasca d'espiar i enxampar dissidents i conspiradors contra la causa del socialisme real. Un personatge que es transforma al llarg del metratge, a mesura que constata la naturalesa pregona del règim i que, a través dels intel·lectuals espiats, descobreix una altra manera d'entendre la vida.

Tot primer, Wiesler s'avé perfectament a l'arquetip de l'home-maquinària, implacable braç executor de l'ordre establert per les autoritats. El cervell, la intel·ligència, les intuïcions, al servei de la lògica trenada pel discurs ideològic oficial i covada durant anys de formació sectària. Els sentiments, espurgats. Les necessitats humanes, evacuades expeditivament. A mesura que avança el metratge de la pel·lícula, aquesta mena de robot comença a esquerdar-se i a actuar per lliure. Esdevé com una al·legoria de la desfibració del règim. Som, efectivament, a la  darrera dècada de la RDA; les bromes contra els dirigents comencen a sobreeixir fins i tot dins dels cossos de seguretat de l'Estat; la buida retòrica política no serveix ja ni per dissimular l'exercici despòtic del poder. Weisler ho viu personalment, arran del cas que està investigant, i, alhora, experimenta sensacions noves, protectores, envers la víctima del règim, la intimitat de la qual ell mateix sotja. I Weisler es dorm, arriba tard, se salta protocols... ja no és el que era!

De retruc, pels espiats i pels seus amics i col·legues, gent de teatre, de l'edició i de l'espectacle, el director ens ofereix una panoràmica sobre els conflictes personals i ètics que la convivència o confrontació amb el règim comportà als creadors culturals. En ells, també veiem una evolució que assenyala cap a la caiguda del Mur: d'antuvi, hi ha el dramaturg repressaliat, l'escriptor rebel i el protagonista que va fent la viu-viu; però al final assistim tant a una comunió clandestina dels supervivents, en què ja no hi valen ambigüitats, com a una permeabilització imparable amb el món Occidental.

La vida dels altres és i vol ser un document, pel biaix de la ficció, sobre el que van ser aquells anys. No una simple descripció visual ni el maniqueu relat de casos lamentables; sinó un testimoni de la perversió i la misèria espiritual que es va patir i dels efectes devastadors sobre els que ho van viure. No és en va que el director l'ha volgut acabar amb un epíleg, situat a l'actualitat, en què trobem la persistent arrogància de l'exdirigent comunista, el prestigi públic de l'escriptor, la penúria de l'antic funcionari del règim i l'accés ràpid dels ciutadans als arxius de la memòria històrica –cosa del tot sorprenent per a nosaltres, el catalans–.

No deixa de ser cert, tanmateix, que La vida dels altres combina elements d'un cert cinema d'espionatge, amb d'altres absolutament típics del melodrama. El guió de ferro colat, hermètic fins a ser tan maquinal com l'eficient funcionari Wiesler, s'aferra a les més segures i bogadejades convencions genèriques, per arribar al públic amb eficàcia, fent-lo estar pendent, colpint-lo, emocioant-lo... exactament igual com fa el millor cinema comercial de Hollywood. Per be i per mal. Per bé, ja que entreté, a més de documentar. I per mal, ja que, així les coses, no podem considerar que La vida dels altres sigui una obra de creació.

Florian Henckel ho posa en escena de manera justeta. Això és acceptable pel fet de ser una primera pel·lícula; però no podem valorar-la pel que no és. Certament, podríem remarcar positivament l'atmosfera del film, la seva textura més aviat seca, de caire quietista, amb no gaire diàlegs i l'acció mínima; però aquesta manera de fer-la, respon sobretot a una tradició del cinema alemany i no revela cap personalitat autoral singularitzada.

Ras i curt, La vida dels altres resulta un film temàticament interessant, que entreté plausiblement; però d'una entitat artística força discreta.