El personatge de Hanna –la infermera– i la interpretació que en fa Sarah Polley em semblen magnífics. Aquesta dona, capaç d'aïllar-se gairebé de tothom – tancant l'aparell amb què pot compensar la sordesa–, manté un silenci persistent, tan sols interromput breument per les paraules justes i imprescindibles en cada cas, i mostra un tarannà retret. Sarah Polley li atorga una corporeïtat discretament poètica, subtil, defugint-ne el tremendisme. Fins i tot quan Hanna troba l'oportunitat de buidar el pap, Polley deixa que la força dramàtica la confegeixin les paraules i la masegada expressió del seu cos. Estalvia el gest i la declamació emfàtica, evita el to tràgic, perquè sap on rau de debò la tragèdia.

Pel que fa a Tim Robbins, la cosa és diferent. Immòbil, en el paper del ferit que ha perdut la vista temporalment, es fa present a base de parlar. El seu Josef no para de garlar, mal sigui per compensar la infermera calladeta. Certament, el que diu té gràcia; però Coixet li ha escrit les ratlles de diàleg tant a mida, tan avingudes a la seva mena d'humor –simpàtic, murri–, que l'actor s'acaba imposant al personatge. És a dir, l'home que ha sobreviscut a l'accident de la plataforma petrolífera va esvaint-se, a mesura que, estirat al llit, amb el cos tatuat i ple de cremades, va apareixent, de manera cada vegada més diàfana, Tim Robbins, l'actor.

Es nota, traspua en el treball de Robbins i Polley, una implicació total en la pel·lícula. Desprenen una generositat que va més enllà de les exigències del guió i assenyala una solidaritat pregona cap als seus personatges, marcats per la vida. Ell és plenament conscient que, malgrat ser el pal de paller de La vida secreta de les paraules, el paper clau és el d'ella i, lluny d'intentar robar-li protagonisme, es posa totalment al seu servei; literalment l'acompanya i l'ajuda a enlairar-se. D'Isabel Coixet és el mèrit d'haver-los fet partíceps i aconseguir-ne aquesta complicitat. De Coixet és la capacitat de crear escenes en què els intèrprets puguin manifestar-se plenament.

Durant bona part del metratge, La vida secreta de les paraules enfila un seguit de monòlegs de Tim Robbins, separats per digressions entretenidores a càrrec de la resta d'habitants de la plataforma petrolífera. Ambientades per temes musicals, aquestes estonetes de relaxació tenen una factura audiovisual d'anunci publicitari i permeten que la Coixet ens presenti tot una galeria de solitaris carregats amb alguna cosa que els ha dut fins allà. En el cas del que fa d'encarregat de la plataforma, l'enigma queda ben plantejat. Quant al jove oceanògraf, potser l'últim lluitador per una causa noble, l'esbossa amb prou complexitat. En canvi, el cuiner que incorpora Javier Cámara i els dos treballadors amb vincle sexual resulten massa instrumentals, Coixet els utilitza matusserament, ja sigui per donar un fugisser –i no gens reeïxit– toc Almodóvar, o bé per explicar de manera explícita, gairebé didàctica, algunes de les contradiccions íntimes i càrregues vitals que arrossega gent com aquella.

Cinematogràficament, potser resulta també massa explícita la descripció de la infermera quan buida el pap; per bé que és un fenòmen psicològic del tot versemblant. De fet, un dels millors encerts d' Isabel Coixet ha estat mantenir la confusió en el que explica i recorda la infermera. No tan sols perquè sigui una cosa normal en persones que passen per experiències com la seva, sinó perquè així caracteritza millor el personatge, li atorga una més gran profunditat, en fa més rica humanament l'evolució que finalment experimenta. Perquè allò que fa de La vida secreta de les paraules una pel·lícula a tenir en compte és precisament la manera com tracta aquesta evolució, sobretot des que la noia troba algú que, compartint amb ella l'experiència d'un passat dolorós, se'n guanya prou la confiança com perquè se li obri.

De ben segur, ja hi haurà altres oportunitats perquè pugui parlar de l'afectació "pija", l'amanerament i la modernor que caracteritzen el cinema de la Coixet . Ara, no voldria acabar sense fer esment a aquella escena en què Hanna diu a Josef que ploraria i ploraria fins a emplenar l'habitació i ell li respon que, tant se val, perquè aprendria a nadar. Al context fílmic, són unes ratlles de diàleg boniques, molt romàntiques i, sobretot, molt cinematogràfiques: de la mena de les clàssiques "sempre ens quedarà París" o "A Déu pos per testimoni...". Sí, molt cinematogràfiques, les de Coixet; però si les repensem veurem que són d'una carrincloneria absoluta, les de la Coixet, no pas les altres.

Article publicat a la revista RECULL, de Blanes, el 12 de novembre de 2005.