En Salvatore,
sicilià benestant d’una quarantena d’anys
i resident a Roma, rep una trucada de sa mare que li comunica
la mort de l’Alfredo, l’antic projeccionista del
cinema del seu poble natal. En un llarg flashback, assistim
a la relació entre el petit Salvatore (anomenat aleshores
Totò) i l’Alfredo, que el deixava entrar sovint
a la cabina de projecció del “Cinema Paradiso”
i pràcticament el va adoptar ja que no tenia fills. Per
a en Totò, orfe de pare, aquella petita sala era un refugi
màgic on va aprendre a estimar el cinema i va viure el
pas de la infantesa a l’edat adulta.
Títol original: Nuovo Cinema Paradiso Director: Giuseppe Tornatore Guió: Giuseppe Tornatore Intèrprets: Philippe Noiret, Jacques
Perrin, Salvatore Cascio, Marco Leonardi, Leo Gullotta, Leopoldo
Trieste, Enzo Cannavale, Pupella Maggio Música: Ennio Morricone i Andrea
Morricone Producció: Les Films Ariane / Cristaldifilm
/ TFI Films / RAI Any: 1989 Durada: 155 minuts
2 edicions:
la del director no inclou el català. Estéreo,
amb subtítols
Premis:
· Òscar: pel·lícula de parla no
anglesa
· Globus d’or: millor pel·lícula
estrangera
· Cannes: premi especial del jurat
· European film award: millor actor
· Bafta: millor banda sonora, millor guió original,
millor actor secundari, millor pel·lícula de parla
no anglesa
T'interessa?
compra'l des d'aquí:
Edició
senzilla:
Enric Monné
" ¿Qui no s’ha emocionat fins a les llàgrimes
veient la seqüència final de Cinema Paradiso? ¿Qui
no reconeix en aquell magistral muntatge de petons prohibits
una exquisida declaració d’amor al cinema i a un
fill? Una pel·lícula que és capaç
d’arribar a aquest clímax amb la serenor i la senzillesa
que ho fa la cinta de Giuseppe Tornatore ha de considerar-se
per força un clàssic, un bocinet de vida tan ben
recreat i interpretat que mereix ser revisat ara, amb la distància
que aporta el pas del temps." (llegir
més)
